PREMI DE POESIA I PROSA 2007 "RAFAEL SARI"
|
VERBAL DE LACOMISSIÓ JUDICADORA DE LA XXIV EDICIÓ DEL PREMI DE POESIA "RAFAEL SARI"
Cada comissari ha dat una valutació individuals
de totes les obres i l'ha tradüida en un vot. In les riunions de
la Comissió sòn estats confrontats
En la secció B2 de prosa, català estandard, son estats premiats els treballs següents:
En la secció B2 poesia català estandard son estades premides les poesies:
Per la prosa de la secció B1 en la variant alguerésa el conte que s'és classificat com primer és entitulat
Per la poesia algueresa, secciò B1
Motivacionc: SECCIO B - POESIA - CATALÀ ESTANDARD II classificat - "VA SER EL CARTER". -
Tonem Ripoll Moyà III classificat -"OMBRES" . - Anna
Cinzia Paolucci SECCIÓ A - POESIA - Variant algueresa - ESCOLES.
II classificat - "CORTINA DE LLAGRIMES"
- Giulia Branca III classificat - "L'HORA HUMANA" . - Maria
Chessa Lai
|
Secció B2 - Poesia - català estàndard
1 |
Nocturn a la ciutat Grega | Lluis Font Olivé |
2 |
Un Somni demil Colomes | Pierrette Cherbonnier |
3 |
El teu esgard, amor meu | Pierrette Cherbonnier |
4 |
Llançà | Ferran Planell i Clofent |
5 |
fa 10 segons | Manuel Maigì Barreda |
6 |
La nit, nit | Julià Obrador Perelló |
7 |
Rosa, rosa | Julià Obrador Perelló |
8 |
Adeu | Anna Fenu |
9 |
Vull Cantar | Joan Seus Cartró |
10 |
La Rosella | Montse Assens Borda |
11 |
Oblida'm | Montse Assens Borda |
12 |
Sahel | Josè Ricart Mir |
13 |
La Font | Salvador Faura Sabé |
14 |
Paisatge i Figura | Rossend Sellarés i Obradors |
15 |
Transcorre | Tomeu Ripoll Moyà |
16 |
Poder ...és Pot | Montse Assens Borda |
17 |
En Gracia de Déu Pare | Anna Buonomo |
18 |
Amb les banderes colorates | Anna Buonomo |
19 |
Jocs d'aigua | Anna Cinzia Paolucci |
20 |
L'Abisme | Anna Cinzia Paolucci |
Secció B2 - Prosa - Català estàndard
1 |
Segons el Moment | Joan Seus Cartró |
2 |
Cap a la cinc de la Tarda | Jordi Ubach i Vilarnau |
3 |
Va ser el Carter | Tomeu Ripoll Moyà |
4 |
Sofre i Besamans | Xavier Cabús i Mañosa |
5 |
Ombres | Anna Cinzia Paolucci |
Secció B1 - Poesia - variant algueresa
1 |
Les estajons | Antoni Coronzu |
2 |
Pelegrins Cantors | Antoni Canu |
3 |
Acaba la Nit | Fidel Carboni |
4 |
Quan la Son | Fidel Carboni |
5 |
L'Alguer | Giovanni Nieddu |
6 |
L'Alguer i l'aigua de plu | Giovanni Nieddu |
7 |
Vulgueriva | Giovanna Cervella |
8 |
Somni | Giuliana Carboni |
9 |
Himne a l'amor | Luigino Erbi |
10 |
Alla mia terra | Luigino Erbi |
11 |
L'hora humana | Maria Chessa Lai |
12 |
Aurora | Massimiliano. Fois |
13 |
De cop m'ha somris | Massimiliano. Fois |
14 |
Sota la tender Mirada del dia | Enrica Renata Ferreccio |
15 |
Arbre, amic meu | Felice Ferdianando. Silanos |
16 |
Ales de la mia gent | Simonetta Rosella |
17 |
Imaginant lo abscurigor | Lluis Zucca |
18 |
Cançó de l'Alguer | Efisio Niulu |
19 |
La mort de un poeta | Michele Palolo Delrio |
20 |
La fontana Aspixorollada | Gianni Pais |
21 |
Lo blanc i lo negra | Antonello Col·ledanchise |
21 |
Castels en aria | Antonello Col·ledanchise |
Secció B1 - Prosa - variant algueresa
1 |
La sombra de su Gonte | Ángel Scala Salis |
2 |
Rondalla 2007 | Salvatore Angelo Meloni |
3 |
Lo beco i lo lleó | Lluís Zucca |
Secció A- Poesia - escoles de l'Alguer
1 |
Temps de lluny | Luigi Finca |
2 |
Cortina de llagrimes | Giulia Branca |
3 |
Pensament | Camilla Mulas |
4 |
Somriu | Chiara Venditti |
5 |
La calor del tou abraç | Ilaria Silanos |
6 |
Ultima Esquinquida de felicitat | Miarian Branca |
7 |
Com una baldufola | Claudia Cosseddu |
Oblida'm
de Montse Assens Borda
|
Tinc un oblida'm clavat a l'exili dels mots, Nus a la gola que t'esclata de sobte; Oblit fet per tu, metzina. Secrets acariciats de llunes virtuals, Dibuixa'm una a una les arrugues a la cara, |
Paisatge i figura
de Rossend Sellarés i Obradors
No sabré què l'amoïna Quatre pinzellades fines |
Poder... es pot
de Tomeu Ripoll Moyà
Es pot dir que cant quan dibuix el teu nom. La meva habitació cavalca l'essència I no obstant és tan dificil en aquest escenari urbà, |
JOCS D'AIGUAA
Anna Cinzia Paolucci
A la claror del capvespre, entre crestes escumoses i fragors d' aigua, tu domines la rebel.lió superba de la mar. El vent es perd dins els teus cabells, mentre que solques les aigues besat pel tímid sol. Entre matisos de llum, les ones vibren al teu esguard calent, en un joc de dansa. Al misteri de la natura, s'obre el teu resolt somriure, i sota el cel ja morat, una ona de tendresa es difon pel cor. |
LES ESTAJONS
de Antòni Coronzu
II Groc i foc, III Color de castanya, Color de magrana IV Los arbres sense nius |
PELEGRINS CANTORS
de Antoni Canu
He llaurat el silenci per deposar-ve precioses llavors era el temps de l'innocència el temps de la llebra i de la falç sobre el dors de la terra he llegit la pregària de l'home gravada dals avis embolicat en l'antiga vesta de la fatiga he vivit en el regne de l'espiga descobrint el secret de les coses i el goig de les paraules que dancen entorn als meus versos pelegrins cantors de llurn i de vida |
Somni
de Giannella Carboni
En aqui, quan lo maestral borutja algues perillóses unflades del sou bufar prepotent i blanques crestes se desquallen en un guiri-gori de escuma amb xeringades de salmorra en mig de esculls negres de veré, me volgueriva aturar. En anqui, on l' andó i les gavines son guardians bordellósos dels umors de la marina, en aquí me valgueriva aturar en la barca del temps i me olvidar de mi mateixa .. |
L'Hora humana
de Maria Chessa Lai
Alguna cosa és immòbil la llum del sol sota la lluna clara si no té vels i nu nua s'alça sense pudor a mirar-se dins de la mar. Ninguna cosa serra en el cor l'hora humana com el riu que rodola vast imponent negra arrosega els teus records, ombra sùbtil, imatge de vida, veu de arbre a l'alé del vent que toca les fulles de la rama i de seguida pren altre so L 'hora se gira mes no te fil a la recerca on és l' eixida. S'en va sempre més llestra en l' ànsia del' esdevenir, no s' atura al vol del sol dins de la presa tancada del dia. Paraules perdudes a front l'etemitat! Tot és fugitiu no té mai reposl' impetu de l 'hora dins de la cendra del temps. EI vent no alci la sua veu no espiny la vela del vaixell en ones llunyanes ferma el girar a la c1ara meravella del dia i al jardì de les estrelles en la capa de la nit que llueix en l'ària. Quiet el respir de l'hora humana és del mon el cridar on cada u és sospés al ritme de l'espera sirena encantadora de l'hora humana. |
Somnriu
de Chiara Venditti
Somnriu, no vul veure la tua cara rigada de plor. Abraça-me no tenguis por de me perdre. Mira l'oritzó, també el sol, a la tarde, s'amaga, deixant lo mon a l'obscur. Pensa. Quan una rosa perd les fulles velles i estraques, sap che el sou germoll Jove delicat diventarà gran, i omplirà l'espai buit, on un temps estava qui ara non hi és més. Lo saps los anys se 'n porten les coses sense remedi. Un dia me n'anigueré per sempre. Ma tu riu Ascolta-me. Continuaré a viure al cor tou als ulls tous als tous pensements a les paraules tues. No te olvidetgis Lo record siguerà per a mi una vida nova. |
Cortina de llàgrimes
de Giulia Branca
Pensaments que més saben de infància.
|
Ùltima esquinquida de felicitat
de Miriam Manca
Non m' ha més calentat
|
LO BECO I LO LLEÓ
Lluís Zucca
Un beco, amb los corros assai forts i ben esmolats, un dia, passant a la vora de la foresta, s'ha prés la llibertat de donar agueiu a un jove i gallard lleó que se n'estava calm i tranquil·l, pensant als fets d'ell, a sota de un arbre secular que feva tanta ombra. Aquell beco, non sabent cosa fer, ha dit al lleó: «Tu te creus d'ésser lo rei de la foresta perquè tens la bocca gran i les dents fortes. Cosa tengueria de diure jo que tenc los corros forts com l'acer i tallents com lo rasor per fer la barba! Lo dia que jo i tu mos escontrerem, no sep propi com aniguerà a finir. Enfacti, si t'escorr al ventre t'escan com un gatolí i després sigueràs menjat de les fromigoles i del corb mari!». Lo lleó l'ha deixat parlar i esfogar, sense donar-li-hi importància. Quan lo beco ha acabat de fer lo barros, li ha dit: «Jo pens que los corros que tu creus de tendre assai tallents, si entren a sota de les dents mies ne eixen triturats com que fossin passats a sota de la mola del molí de l'oli; en quant a tu, te puc esbranar sense dar-te lo temps de poguer escorrar. I ara, escolta-me bé: de tot allò que tu m'has dit, faç finta de no haver entés arrés i doncs te vull perdonar. Però, te consell de demanar escusa i de anar-t'en de pressa si vols encara viure i pascular. I estat tranquil·l que quan tengueré fam, siguerà jo que vengueré a te cercar; vengueré jo a te trobar per esbranar-te i triturar los tous corros amb el cervell, que per l'estòmac meu tu sés sols un petit "puntell"». |
La sombra de su gonte
de Ángel Scala Salis
Gent que veiva les sombres de personatges morts n'hi havia tanta, ma gent coratjosa a perceptar aquelles sombres n'hi havia assai poca! Pareix que a l'Alguer, durant los anys passats, les ànimes de la gent morta no tenguessin repós i estiguessin sempre en gir a les cases, a les campanyes i a les costeres de la marina. De tant en tant s'enteneva de gent que, habitant a la tal casa, se llamentava perquè veieva sombres de personatges o enteneva remors insòlites que no deixaven en pau a ningú. Si la persona que veiva la sombra era coratjosa, la perceptava dient: "Te percept a nom del Pare, del Fill i de l'Espirit Sant: si s'és ànima bona, vés en hora bona o diu-me lo menester que tens; si s'és ànima mala, vés on Déu t 'ha destinat!" Després que l'ànima era estada perceptada, si era ànima bona dieva lo menester que teniva, per exemple: de fer diure misses a nom d'ella, o de pagar-li deutes que no havia pogut pagar quan era en vida. Si, al contrari, era ànima mala, com veieva fent lo senyal de la Creu descompariva fent les remors més ensòlites. Hi ha estat gent que, habitant eh cases on se veieven sombres, és estada escudida de les ... ànimes o ha trobat la casa tota de cul a damunt(1), qual advertiment per obligar a deixar la casa lliure. Si la persona que veieva la sombra teniva por de perceptar-la, alhora era millors que deixessi aquella casa i se muressi a un'altra, amb l'esperança que li aniguessi tot bé, en quant a aquella casa la familia no era agraida de les ànimes. Si a una familia que habitava a una casa li dieva bé, totes les coses li anaven per lo vers just. Si, al contrari, li dieva mal alhora aquella família estava sempre a mig de la misèria, de les malalties i de les desgràcies. Això voliva diure que aquella família no era agraïda a les ànimes de les persones que havien habitat en aquella casa! Les ànimes que se presentaven a forma de sombres de personatges, teniven la fatxa tapada de un' òmbra negra i mai ningú lis hi ha vist la cara(2) o com eren fetes les mans: si veieva sols lo vestit i la forma del personatge! A costat del campsant nou, de Mariotti, precisament a llebeig de Mont'Agnés, hi ha una gran campanya coneixuda com de Su gonte(3). La gent recontava que Su gonte era un noble vissut als primers anys del 1800, que era un gran senyor i lo duenyo de aquella gran campanya, constituida de una tanca i de un olivar amb un palau al centre. Los boïnaljos(4) algueresos eren una categoria
de reballadors pobres que eniven un ju de bous per usar-lo a les campanes
dels petits massaius. Aqueixos boïnaljos usaven portar de amagat
los propis bous a pasquir a pàscul abusivo a la campanya de Su
gonte. (1) cul a damunt: de sota a damunt (it.sottosopra) |
Rondalla 2007
Salvatore Angelo Meloni
La gent mai sa cuntenta Se l' Alguer nostra es migiurara Prime sa schelzava a ma la ferramenta I ara a ma la farrarnenta sa fan la giugara I ras maras i chi quentas . Che ra televisió gent la daspeltara Lu giovas? Ha magà giugavan sempra Quant del velzis la rondaglia era anniziara Prime era valgognia a escí a ma la roba parassara I ara la selcan i la pagan assai cara I se non la troba a ma una perra ve asgarrara .... Pe vera lu glinchic a fora i l'anca dastapara La niti a sota de la gliumera sa fan l'araunara E lu dia a ma la mininiogona baglian la lambara I a chescia es la vira canbiara I ares poran fen ne paras i nè mara E del dia prime idiu dama la penzio va a rettirara E donala a musaltru chi già es be guagnara Chi poca fe ia al tenzi che corri ara I al mancu a sta tranquila che ben astugiara I al sindedama ascuri paras e mara Pacosa la pinzió cara dia vol arretirara Iascí la rondalla es acabara I niaa chi fan arresta para i mara. |
OMBRES
Anna Cinzia Paolucci
-"Quina hora serà?"- Es preguntava Clara en silenci. EI temps passa tan lentament quan un té por. -"Perquè hi ha foscor? "La nit m'aterroritza!"- Clara estava al seu lIit amagada sota les flassades. Des del llençol sortien uns ulls ben oberts que no podien agafar el son. A fora plovia a bots i barrals i arribaven una multitud de sorolls. L'aigua batia el terra pertot arreu; sobre els vidres, rodolava per la façana de la casa, i de la teulada fluïa a la canal com un riu en crescuda. De sobte un lIamp il·luminava la cambra i el seu cor s'aturava per l'espant. Desprès tronava i el seu ànim tornava a batre fort. -"Esperem que no es tanqui la lIum!"- pensava suant. Ella dormia sempre amb el llum encés i tenia, a més una lIànti de seguretat sobre la qual posava la seva atenció. Hauria mort de por si s'hagués retrobat sola aquella fosca nit! Sort que la seva cambra era a prop d'aquella dels seus pares, que dormien tranquil·lament com a bons àngels custodis. -"Preserveu-me del perill, preserveu-me de l'ignot!"- deia mentre s'agitava sobre el matalàs. De sobte s'adonà d'un rumor! Guaità des del llinçol, la porta estava oberta, volia mirar cap al passadís amb preocupació. -"Calma Clara, calma!"- "EI vent haurà fet colpejar lo finestra!" ..... -"No hi ha ningú, és només el vent." - intentava de tranquil·litzar-se. No-obstant oixò el seu cor corria més que mai i després un altre cop i el seu batec va encara mès acceleradament. -"Ajut!" -cridà. - Potser que hi hagi algú aquí a prop?"- Però esperava d'equivocar-se, i no podia tancar els ulls perquè la seva imaginació galopava. -" I si quan li obro em veig per davant un desconegut que voi matar-me?!"- A fora continuava a ploure, i Clara protegida pels IIençols esbufegava :-"Aquí sota m'estic ofegant! No puc sortir-me'n!".- .... -"Però .. què hi ha allà? Si és una ombra de veritat. Oh noooo, no és possible .. Quina por!!!- -"L'ombra es mou lentament i ve cap a mi. Qui sap a qui pertany!"- deia al seu pensament poruc. -"Ja no tinc forces per a mirar"- pensò mentre que l'ombra s'apropava. Aquella taca fosca l'atemoria.-"Potser ara no es mou perquè s'ha adonat de ser al centre de l'atenció!"- pensava. -"Està esperant el moment just per fer-me una emboscada!"-deia contrabatent les dents. -"Seria una imprudència tancar els ulls ara"-raonava quieta, sense respirar, ocultant la propia presència. Estava però molt cansada, les parpelles es feien pesades, el cos era de gel i el cor era al punt d' esclatar. EI temporal no s'aplacava, més pluja, més vent, més soroll i ara més ombres en la cambra! Clara estava per tornar-se boja: una figura ovançava cap a ella amb una cosa a lo mà, seguida d'un contorn de moltes ombres que voltejaven sobre els murs amb moviments salvatges, amenaçants. No sabia on mirar, les seves pupil·les giraven amb velocitat. Les ombres havien occupat tota la casa i ho havien fet la nit adequada. -"Potser, que m'han vingut a prendre? Per on? Per part de qui? Tornaré un dia a casa si em deixeran viva?"- L'unica manera per no sucumbir era aixecar-se i controlar que no fos un malson, el fruit d'una por exagerada . Esperà un minuts, després relliscà des del IIit sobre lo catifà, arrosegà endavant i, amb un cop de coratge, es posà en peu. De seguida s'adonà que no feia ombra! -"On està lo mevo ombra? Què és tot això'?"- deia irritada-"És la meva i prou, ningú me lo pot robar!"-Raonà per un instant, olhora que li rondinà una idea al cap:-"Ja ho he comprès, tot! La meva ombra ha organitzat tot .. està contro de mi! Què he fet per fer-Ia enfadar? Potser s'ha sentit obandonada!?"- Pensava i caminava avant i enrere fins que lo mare,que s'havia despertat pels sorolls dels passos, li cridà:-"Clara! Què fas aixecada? Ves a dormir!"- -"No puc, les ombres enemigues em volen capturar! Ja han robat la meva ombra. Mama ajut! Jo no la tinc, no la tinc!"- -"Para de fer bromes, ara no és hora!"- i pensava en què podia passar pel cap de la filla. Ja sabia que tenia por de tot però un comportament així mai no l'havia tingut. Estava en aprensió i abans d'anar a controlar, sentí Clara que deia:-"He copturat la meva ombra, vine a veure!"- -"Prou, Clara. No tinc gana de bromes a les quatre de lo nit! Demà al motí m'he de despertar aviat. Sisplau!"- EI silenci regnà sobirà en la casa. També el temporal s'havia acabat. EI vent se n'havia anat qui sap a quin lIoc i cap ombra dansava per la cambra. AI motí següent, la mare anà a despertar Clara que s'havia adormit sobre lo catifa. Tenia a lo mà una cosa obscura, toncado dins el puny clos. S'ocostà per veure què era oquella presència estranya que semblava una tela, però no. Clara es despertà sentint lo veu de lo mare, alhora que obria la mà per aixecar-se ollò negre relliscà al terra. L'esguard de la mare baixà i va veure l'ombra de Clara subtil i fosca. L'havia capturada de veritat?! O havia estat una al·lucinació? Què havia estat allò?! |
SOFRE I BESAMANS
Xavíer Cabús i Mañosa
... El que jo vull dir-li és que els nens tenen una sensibilitat especial per entendre el rerafons de les persones, que el clissen sense lògica, miri, que no els calen deduccions, perquè arriben al moll de manera espontània, perquè són tendres, ves-t'ho aquí, perquè no han elaborat cap regia ... ... Per això, que aquella història del pare Grinyoli i els dimonis em sembla una prova de la intuïció infantil, escolti què li dic: el recordo com si l'estigués veient, amb aquella sotana de setanta botons, més negra de la ronya que del tint, tan calb i tan panxut i tan rodanxó, arrepapat a la butaca sense deixar de la mà la seva gaiata ... a prop dels vuitanta que devia estar ... , i amb una fractura del coll del fèmur mal curada ... , tot ell amarat de la fortor d'orins ... Nosaltres érem tres, els tres nens del poble que,
per Corpus, ens tocava de fer la comunió ... , set anys, deviem
tenir ... vuit a tot estirar. Ens feia la catequesi els dijous a la tarda.
Arribàvem a la vicaria i ja ens estava esperant, amb l'estola arnada
embolicada al coll com si fos una bufanda, amb la sotana brutissima, descordada
des dels peus fins als genolls, ensenyant els calçotets de lIana
... , i amb el seu braseret ben arrambat entre els dos peus. Encara tinc
al nas la ferum que pujava de la franel·la calenta ... Feia una
fila miserable, el pobre ... |
Va Ser el Carter
Tomeu Ripoll Moyà
Hauria de donar la raó al meu metge de capçalera, el tabac anava a matar-me, encara que no suposava que ho fes així; creia que el fum aniria fent abordaiges tal que pirates salvatges sobre els meus pobres pulmons, i que clavant la seva bandera negra amb ossos creuats arribaria el meu fi, lent i dolorós; però e1egit amb consciència de trenta anys de companyia fumejant. La forma en la que tot havia començat era ridicula, no feia més que donar-li voltes en aquesta embolicada successió de casualitats. Vaig apropar el meu dit index a la ferida oberta del cor, només per cerciorar-me que aquest relat no era fruit d'un somni. I efectivament, la sang ho tintà de grana, i el dolor va donar una pirueta en els meus sentits per trasbalsar-se abans d'assassinar-me. Feia tres hores que havia baixat de ca meva per aprovisionar-me de cigarrets, el sol repartia maldecaps a les calbes desprotegides i l'aire gelatinós aixafava els puhnons dels que s'atrevien a respirar. L'ombra s'havia convertit en una riquesa protegida, i els afortunats posseïdors llançaven mirades nervioses als transeunts que semblaven tenir la intenció de compartir-la o robar-la. El mes d'agost campava amb distinció abrasadora sobre l'asfalt de Palma, i els seus estranys, però infernals 41° C, caminaven anasant la poca humanitat que a l'home urbà li queda. Era comprensible doncs, que quan unes gotes d'aigua destil·lada dels aparells d'aire condicionat copejava el cap de qualsevol vianant, es queixés convulsivament de la sort que alguns, immerescudament, trobaven en la vida, mentre que ells havien de suportar les inclemències climàtiques gairebé en periode d'ebullició. Comptava que la nicotina m'havia arrossegat a l'oceà asfàltic del mal raïm, i raïms de la ira vaig trobar. De fet, em van ploure carrassos sencers. L'estanc esperava amagat després de cinc travessies, i havent arribat a la segona, començava a dubtar del meu temerari atreviment i cle la consecució de la meva innoble empresa. Quan vaig veure e1 paradís convertit en bar, l'e1egant insinuació residia en un cartell gegantí de "local climatitzat". Vaig entrar a prendre un cafè amb gel i a protegir-me de la foguera que semblava el carrer. Com les cames em subjectaven queixant-se, els hi vaig haver de donar descans i lis vaig prometre falsament que després de la parada tornaríem a casa. Gairebé m'havia decidit a fer-ho, ja que podia conformar-me comprant un paquet a la cafeteria i descaminar l'odissea per retrobar-me amb la meva Penélope particular. Però va voler el destí, que el maneja un nen malcriat, que s'hagués esgotat a la màquina el tabac que jo fumo. Li vaig demanar un cigarret a la propietària del local, i perdó, a les meves cames per enganyar-les, desitjant reprendre els carrers per assolir l'estanc. Però aprofitant la seva tasca samaritana amb mi, la senyora em va so1·licitar un petit favor, (maleïda 1'hora que vaig correspondre!) Necessitava canvi urgentment i no podia desatendre el negoci, així que vaig accedir a portar-l'hi. El banc era al mateix carrer i més a prop que l'estanc, així que no tenia excusa convincent per escapolir-me del deute contret. Vaig sortir del bar i el tòrrid ruixat de foc em va destruir la voluntat. Necessitava caminar, però les meves cames i els meus pulmons no hi estaven d'acord i m'ho feien saber a preu fet i amb pesats arguments. Amb prou feines havia degustat el cigarret que m'havia obligat a obeir, quan un tumult fienètic de manifestants es va abalançar literalment sobre mi, impedint-me circular en la direcció que desitjava. Ho feien amb tanta empenta, i feia tanta calor, que vaig pensar que funcionaven amb energia solar. La questió és que vaig poder llegir de reüll algunes de les pancartes, descobrint que totes resaven frases antitabac. Elèctricament, vaig llançar el cigarret de la meva mà amb precisa punteria cap a uns esglaons d'escala, que s'amagaven rere unes persianes entreobertes, amb la intenció de recuperar-lo tan aviat com la massa em traspassés. Però va ser inútil; en aquell moment baixava un hoste de la casa i trepitjava el cigarret, mirant malament al tropell, pensant que algun d'ells era fals creient del que predicaven. Vaig baixar la mirada, dones sol faltava que a mès em llancessin la culpa de tirar-lo en una propietat privada, amb agreujant gairebé condemnatori de ser fumador. Quan vaig arribar a l'estanc vaig haver d'esperar que li creixés la barba a l'amo, i que deixés d'atendre a unes senyores grans, indecises entre vuit revistes del cor, abans de poder comprar un cartró del tabac. Portava gairebé dues hores i mitja amb una sola calada al desafortunat cigarret prestat, llançat i trepitjat. En vaig encendre un altre, vaig posar un peu al carrer, i davant em vaig tornar a trobar amb la manifestació que tornava ja d'on hagués anat. (Dada que no sé, però que considero irrellevant). Vaig reconèixer al carter i vaig intentar saludar-lo, però em debatia en un gran dilema: El saludava amb la mà que sostenia el cilinclre preat, o amb l'altra que portava el cartó sencer? De nou vaig sacrificar al pobre cigarret recentment degustat, i així vaig poder aixecar sense por la mà que abans el portava. El carter i jo entrarem simultàniament a l'entitat bancària, i ja dins ens col·locarem un al costat de l'altre. Sé que a ell li bullia la mateixa pregunta, Qui dels dos anava primer? Potser, qualsevol altre dia no hagués tingut import?ncia, però amb 41° C, pot ser motiu d'assassinat. Mentre discorria, tenia la necessitat imperiosa de fumar, de manera que vaig escorcollar àvidament per totes les parets de l'establiment a la recerca de l'absència de cartells prohibitius al cas. Vaig dibuixar un gran sornriure per no haver-los trobat i descobrir al caixer fumant. Per fi anava a gaudir del meu trofeu merescut, vaig encendre el cigarret i la resposta social va ser automàtica. El carter, recelós del lloc que ocupàvem a la cua, i probablement sensibilitzat i solidaritzat amb la manifestació que em vaig creuar, va començar a proferir improperis contra la meva persona, i sobretot, contra el plaer que jo estava sentint, mentre els altres estaven sofrint els meus mals fums. Peró aquesta vegada, encara que em costés la vida no anava a tirar-lo, així doncs vaig fer-me el sord i per a súmmum, vaig aprofitar la seva conversa crítica amb una veïna, per avançar-me, situant-me a la finestreta. Sabia que allò anava a ser comentat i ei meu nom enfangat i apallissat fins a sagnar, però francament, no vaig creure que allò fos a costar-me la vida. Va voler la fortuna, no mereixedora d'aquest nom, que en aquell moment uns lladres comencessin el seu atracament, de manera que em vaig trobar amb les mans en l'aire, en una el cartró, en l'altre el cigarret encès, i més espantat que atent. Amb prou feines em queden forces per acabar el meu relat, però arribats fins aqui, seria penós que no ho fes. Sento com la vida es buida ràpidament i gairebé no queda temps, abans de què desaparegui d'aquest món. Aixi doncs prosseguiré fms que pugui. Feia uns vint segons que els lladregots ens havien instat a callar i a estar-nos quiets sota amenaça de mort. Jo començava a sentir certa calar als meus dits, i no em vaig assabentar de què el cigarret s'estava esgotant, cremant-me la pell, fins que l'intens dolor em va fer donar un esgarip i baixar la mà per llepar-me les ferides. Davant d'aquest gosat però involuntari gest, un atracador va llançar la seva pistola que va caure als peus del carter i va emprendre la fugida, mentre que l'altre di sparava al sostre. Sergent Serra, la seva presència alleugereix la meva consciència, i només em resta confessar la identitat del meu assassi, que com haurà endevitiat és ... Em vaig entregar dolçament, com es regala una fulla al vent per dedicar-li la seva dansa darrera, no em quedaven més forces que la de la llei de la gravetat, poc més, un sospir, una mirada incrèdula, i una altra dentada, més aguda encara, més precisa. El meu cos, ja a terra, no desitjava lluitar per intervenir en la sòrdida tasca de sobreviure. Amb els ulls tancats podia endevinar tot el que ocorria al voltant. I després, després res més, el que ja suposava, Déu no vindria a rebre'm. |
