ENCARA
Sostre tacanyat de nuvoles
sense el vel de lluna,
cercar de desbuidar la memòria en un
refugi remitjat del gel hinvernal,
entre el vespre i els mossos de la nit.
Carinya el migjorn
carrers buits,
portalletes apretades
sense més enganys.
Perfum de pa,
arc en cel encotxat amb les mans,
dones de vida i sants.
Gran falda evanescent
sense més rondalles,
paraules antigues,
ombres llunyanes,
respirs sense més retorn.
Fugin els somnis,
flors perdudes en el blau cansat,
protegides entre l’abraç
de un Déu olvidat.
Beure el cel amb els ulls,
davallen al pit goteres de vidre,
són miralls escamats
d’aquest temps ferit.
Entendre una cançó marganta,
sona i plora, afinant el cant
a damunt de la ruïna.
Raig de llum de or
en l’obscurigor del cor,
a dins d’aquesta mia mar petita,
salpa la reda la lluna amagada,
en aquesta hora enfaltada,
se ‘n carra a la vora
dolors i pensaments.
La primavera no s’atura
i resplendeix, encara.
Vittoria Anna Perotto
